15.2.15

"EL CARTER DE SANT HIPÒLIT" (relat en català)

"El Carter de Sant Hipòlit"
A les set en punt del matí, després de prendre un cigaló de rom, en Francisco va obrir la petita oficina de correus de Sant Hipòlit. Era l’únic funcionari de l’estafeta, i feia i desfeia segons li anava bé. Atenia als veïns tres hores a tot estirar i marxava a fer el repartiment tan aviat com podia. De mitja edat, calb i menut, no era home d’estar gaire estona engabiat, i menys en aquell cau. Feia uns vint anys que les brotxes i els corrons no retornaven el color a portes i parets. Una sola bombeta, penjada d’un fil elèctric trenat, era tota la llum que en Francisco tenia per llegir les adreces i classificar la correspondència. L’estufa de butà humitejava l’ambient i impregnava de resclum fins i tot les fogoses cartes d’amor que esperaven impacients dins la saca. En Francisco, nascut a Galícia -terra de creences i bruixeria-, podia endevinar el contingut de moltes de les missives que cada dia passaven per les seves mans, com si els seus ulls fossin capaços de travessar els sobres que les resguardaven. I si calia sortir de dubtes, no li feia res obrir-les per realitzar una "inspecció postal", com ell ho anomenava.Tenia especial feblesa per les cartes marcades amb el tampó "confidencial" al davant; sempre deia que aquest avís era la invitació a violar la intimitat d’un escrit.

Feia dos anys que una pujada sobtada de la pressió de l’aigua va rebentar la canonada del lavabo de l’oficina. La inundació gairebé arribà als genolls. Centenars de cartes i diversos paquets van navegar sense rumb entre els mobles de l’estança. Algunes es van dipositar sobre els seients de les cadires, com si haguessin embarrancat en un grup d’illots. Altres, empresonades dins les saques, van quedar submergides i les seves paraules es van ofegar quan la tinta es va dissoldre per sempre més. Només unes dotzenes de cartes van sobreviure, les que en Francisco, un home compromès amb el seu treball, va poder salvar. Se les va emportar a casa, les va alliberar del sobre amb molta cura i les va estirar ben desplegades al terra del menjador, vora la llar de foc, perquè s’assequessin. Va ser aleshores, mentre les observava, que començà a interessar-se pel que deien. Es va assabentar que l’alcalde Armengol tenia un fill il·legítim a València, fruit de la relació amb l’Amparo Iborra, mestressa de l’orxateria de Sant Hipòlit. Pel que havia llegit, l’alcalde i l’Amparo es veien d’amagat, un cop cada dos mesos, a les trobades de la Hermandad catalano-valenciana. També va esbrinar que el notari Deulofeu estava embolicat en diferents negocis d’estraperlo, amb l’empresari vallesà Jaume Farriols i la companyia naviliera Marsal, de Barcelona. Havien introduït al país des de sucre i licors, fins a tabac i articles de luxe. I va estar al corrent de les debilitats de mossèn Salvador, home més terrenal que espiritual, o dels enganys entre el matrimoni Galceran, veïns del seu edifici, amb els que sovint coincidia a l’escala. Les persones, com els icebergs, sempre amaguen molt més del que mostren, va constatar.

La Marta Puig va ser una de les primeres dones que en Francisco conèixer, a Sant Hipòlit. Amb vint-i cinc anys acabats de fer, era mare d’una bessonada petita i regentava la dispesa en la que ell es va allotjar, tot just arribat al poble. De construcció senzilla, la Marta l’havia decorada amb alguns detalls que la feien molt confortable. Al pis de dalt hi havia els dos dormitoris dels Puig, un bany i tres habitacions de lloguer; a la planta baixa, el menjador on feien vida, el rebedor, la cuina amb el rebost i un altre bany. La Marta tractava molt bé els hostes de la casa, però tenia una especial predilecció per en Francisco, fet que provocava freqüents discussions nocturnes entre el seu marit i ella, que se sentien per tota la casa. Sovint, en Francisco hauria volgut sortir del llit i intervenir-hi, però la seva intromissió, pensava, encara empitjoraria les coses. Es posava el coixí damunt del cap per no escoltar les disputes i procurava dormir. L’endemà, com si res hagués passat, la Marta servia els esmorzars al menjador, amb el mateix somriure de sempre.
Passades unes setmanes, després d’haver treballat primer de manobre i més tard de temporer en la collita de les carxofes, en Francisco va trobar la feina de carter. Un sou esquifit, però una ocupació estable, al capdavall. Aviat va deixar la dispesa per anar a un pis de lloguer. Era diminut, encara que suficient per a un home sol, i estava molt ben situat, a tocar de la plaça de l’església i a quatre passes de la carteria.

Prop de quinze anys com a repartidor de comunicats, alegries i tristeses als veïns de Sant Hipòlit, van fer d’en Francisco una persona tan esperada com temuda. La Marta, després d’anys sense rebre altra carta que no fos un rebut, un avís de descobert al seu compte corrent o una notificació de pagament d’impostos a l’ajuntament, feia setmanes que, cada dimecres, obria una lletra d’un admirador desconegut. La signatura sempre era la mateixa: dos pètals de rosa tan frescos que perfumaven l’aire dels carrers per on passava en Francisco.

Era dimecres, la Marta va anar ben d’hora a plaça i va tornar volant a preparar els esmorzars. Servits els hostes i el marit, quan a la casa ja només quedaven ella i les seves filles, va guaitar amb impaciència per la finestra, mig amagada darrera la cortina, fins que va veure en Francisco. Va obrir la porta d’immediat. Carta!, anuncià ell, al rebedor. Gràcies, Francisco; va respondre ella, amb els ulls brillants d’emoció. Tot seguit, marxà a corre-cuita cap al rebost, el refugi secret on llegia les cartes d’amagat. Era l’indret perfecte; la mescla d’aromes de llorer, canyella i altres espècies minvaven l’olor de rosa que desprenien les declaracions d’amor. Llegia i rellegia cadascuna de les paraules i, quan arribava al final, tornava a començar. Després, amb els ulls tancats, abraçava amb força aquelles ratlles cap al seu pit, i amagava les cartes dins la llauna de galetes de Santa Coloma que tenia buida al prestatge, darrera els paquets d’arròs i farina. A en Francisco li agradava veure els ulls nous de la Marta, ara plens de vida. No la recordava així de vibrant en tots els seus anys a Sant Hipòlit. Percebia que la seva feina, discreta i insignificant, era a la vegada esperada i important per algunes persones. I això el reconfortava i l’animava a seguir lliurat a la seva tasca, al capdavant de l’estafeta. Tot el que havia de fer era treure les cartes de la bústia de l’oficina, estampar-hi el mata-segells a la cara omnipresent del generalísimo -a qui culpava de la seva condició d’emigrant-, classificar-les i repartir les que es quedaven a Sant Hipòlit. I un cop a la setmana, havia d’agafar una carta enviada a la Marta Galceran, la veïna d’escala amb qui no es parlava per uns malentesos de diners en les obres de reparació de la façana, obrir-la i posar-la en un altre sobre, dirigit a la Marta Puig. Costa tan poc fer feliç algú amb la teva feina, pensava cada dimecres en Francisco, mentre efectuava el repartiment. Només és qüestió de fer una mica més del que se’t demana.







Relat de Quim Calvo (Argentona)
—guanyador de la XXIV Mostra Literària del Maresme, 2007—




ENLLAÇ PREMIATS: http://www.svmontalt.net/document.php?id=1709